Top

L’adéu al D.O, un tret al talent audiovisual català – NÚVOL

.

Barcelona. 21.01.2013

 

Entre els anys 1984 i 1988 TVE va emetre el mític programa ‘La bola de cristal’. Entre els diversos missatges que més es repetien n’hi havia un que encara recordo com si fos ara:Tienes 15 segundos para imaginar -la pantalla es quedava borrosa durant 15 segons per donar el poder a l’espectador. I continuaven…- …Si no se te ha ocurrido nada a lo mejor deberías ver menos la tele”.

L’objectiu d’aquesta proposta era, segurament, el de crear un espai televisiu imaginatiu, obert, lliure i crític. Per això, quan es fan desaparèixer espais que agrupen aquestes quatre paraules la televisió hauria d’estar de dol i fer un fos a negre durant 15 segons. Això és, precisament, el que ha passat amb D.O (Denominació d’origen) el programa contenidor d’espais innovadors de la Xarxa de Televisions Locals (XTVL). Ha mort, ja no existeix. Potser era un espai més reconegut entre professionals del sector audiovisual i la cultura que entre els espectadors. Sigui com sigui que deixi d’existir és una mala noticia, un tret al talent audiovisual català. I ho és per molts motius.

Què va ser el D.O?

D.O (Denominació d’Origen) va ser un espai de produccions audiovisuals innovadores i de qualitat. Un programa televisiu d’una hora setmanal, emès a través d’una quinzena de televisions de proximitat de la Xarxa de Televisions Locals (XTVL) i, alhora, un projecte audiovisual transmedia i multiplataforma. El projecte va néixer fa vuit anys de la mà del guionista, productor i director Lau Delgado.

El repte estava servit i com comenta en aquest reportatge, el periodista i director de la productora Minoria Absoluta, Francesc Escribano, el D.O ha estat “un miracle. I ha estat un miracle que un programa d’aquesta vàlua i d’aquesta qualitat hagi sorgit no d’una televisió generalista sinó d’una xarxa de televisions locals”.

Lau Delgado va ser l’any 2005 el principal artífex del projecte. El va dibuixar, li va donar forma i va anar a buscar per tot Catalunya les productores que podien formar part de la idea. Un any més tard Pere Gibert, com a director de continguts culturals i entreteniment, es va fer càrrec del D.O per consolidar-lo.

Més enllà de l’adéu a un espai televisiu

És evident que la desaparició d’un espai com el D.O de la graella televisiva no és només un adéu a un programa de televisió. Deixar morir aquest espai suposa tota una declaració d’intencions. Un símptoma més que ens mostra el camí al precipici al que s’està abocant el panorama audiovisual català.

En el darrer any les televisions públiques han patit una recessió important dels mitjans locals. Han desaparegut l’Hospitalet TV, Mataró va tancar un dels seus dos canals locals i moltes altres televisions locals d’arreu del país han deixat les seves plantilles a la mínima expressió si no han desaparegut ja. I sí, ja coneixem el context econòmic i de crisi i que ja estem tocant el moll de l’ós. Però és interessant també, quan es prenen decisions, analitzar els serrells, els contextos. Potser per evitar al màxim els possibles danys colaterals que poden acabar dibuixant un paisatge de futur de l’audiovisual català no massa optimista.

1. Noves utopies televisives: quin model de televisió pública volem?

Sovint els problemes comencen quan es planteja una pregunta: una televisió pública s’ha de gestionar amb els criteris de rendibilitat econòmica? Evidentment que els pressupostos s’han de tenir en compte perquè no esdevingui deficitària. Però en aquest país sovint hem confós una televisió de servei públic amb una televisió com a model de negoci, que a més a més, està governada per un partit polític o un poder. Si ens decantem només per aquesta segona opció tenim el perill de fer una programació que no té per què seguir criteris universals del que hauria de ser una televisió pública, sinó criteris que busquen adaptar-se a uns cànons o a unes xifres i a partir d’aquí caure en la temptació d’utilitzar-la en benefici propi.

2. Creació de comunitat:

El D.O no era només un programa de televisió, era un projecte que va saber crear una comunitat, tant de creadors com de professionals de l’audiovisual i espectadors al voltant del talent. I ho va saber fer més enllà de la pantalla de televisió. Ho va fer portant els seus programes a les xarxes socials, al cinema, a festivals, a mostres de televisió i als escenaris de reconeguts premis del sector. Si alguna cosa positiva té la televisió local és que és el terreny més fèrtil per crear espais de proximitat i crear xarxes de persones que tenen punts en comú.

3. La televisió com a espai d’assaig:

Bertolt Brecht deia que les revolucions creatives es produeixen en els carrerons sense sortida, a les cantonades, allà on en principi no hi ha llum o queda fora dels grans focus. La televisió pública i de proximitat ha de ser, doncs, la que ens permeti això: visibilitzar allò invisible, crear espais que ens pertanyen a tots, hemeroteques audiovisuals, canteres de talent, escoles de l’audiovisual, espais comunitaris per compartir, experimentar, arriscar i aprendre. BTV durant l’etapa dirigida per Manuel Huerga va ser un exemple d’això, un espai que va deixar petjada. El D.O era una altra fórmula per aconseguir-ho.

4. La nova televisió com a calidoscopi:

El futur de la televisió passa, segurament, per un model híbrid entre la pantalla i el saber crear espais calidoscopis, multi plataforma. Portar les creacions audiovisuals més enllà de la pantalla de televisió. Que ens trobem en un canvi de paradigma és una obvietat però hi ha responsables del sector audiovisual que segueixen optant i defensant models caducs. Existeix encara una fractura digital –i no crec que tingui a veure amb qüestions d’edat ni de generació, sinó amb una actitud davant dels canvis- que encara cal superar.

Dit tot això només em queda dir que decidir que un programa de televisió desaparegui de la graella no ha de ser fàcil però crec que, en el cas que ens ocupa, hauria estat rellevant analitzar molts altres factors com els que exposo.

M’hauria agradat més que m’haguessin deixat 15 segons per imaginar, per continuar creant imatges mentals, pensar en realitats no percebudes abans, inventar noves versions del món. Això era el D.O. Més que acabar amb un fos a negre m’hagués agradat més veure un Continuarà… Però d’això ja en parlarem en un altre capítol.

41577013