Top
the circle is not round

“Time never dies. The circle is not round”

No fa pas gaire vaig acabar de llegir el guió de la pel·lícula de Milcho Manchevski, Before the rain, estrenada el 97 amb un cert impacte sectorial, especialment en l’àmbit de la crítica europea, amb una nominació per als Oscars.

 

Deixant de banda la meva fascinació per aquesta peça en tots els sentits, i de les múltiples interpretacions que s’han fet del guió del director i guionista macedoni, m’agradaria destacar-ne un fet que no té relació directa amb el guió en si mateix.

 

Manchevski es va atrevir a tractar un tema tan complicat com el conflicte dels Balcans incorporant-hi un gran valor afegit: la forma convertida en discurs artístic. En cap moment cau en la temptació de confiar en la força de la problemàtica que està narrant, incorporant-hi el seu objectiu de discurs, l’essència de l’obra.

 

Quan el director i guionista mostra un grafiti que exposa “Time never dies. The circle is not round” du a terme una declaració d’intencions sobre l’obra que l’espectador està veient, en què els fets no quadren de la mateixa manera que no ho fan els esdeveniments històrics del moment en qualsevol ment racional.

 

Es tracta d’un avís similar al que el mateix director fa en la prèvia de la lectura del guió: “Still, the story moves fast, faster than words”, en què –i és una visió personal– alerta que, per més que intentem relatar els fets, hi ha un altre tipus de discurs que transmet amb més rapidesa i contundència el que està passant.

 

Obviant els exercicis d’estil del guió (de fet, tot, de dalt a baix, ja és una gran mostra d’intencionalitat discursiva), és important remarcar la capacitat de certes persones per donar valor afegit a les peces audiovisuals sigui quin en sigui el context.

 

Altres ficcions que han relatat moments dramàtics de la història de la humanitat –com podria ser el cas de Shooting dogs, de Michael Caton-Jones, o The last king of Scotland, de Kevin MacDonald–, prescindint del grau d’afinitat respecte a un cas real, no aconsegueixen aportar un valor afegit més enllà de la contundència de la història narrada. No hi ha un suplement artístic que faci que l’obra sigui valorada més enllà de discurs estàndard, fet que no vol dir que no siguin grans pel·lícules d’un interès indubtable.

 

Seguint aquest raonament, em pregunto quin és el plantejament que ha de seguir un guionista i/o director a l’hora de valorar com es pot aconseguir aportar valor doble (en l’àmbit artístic i en la relació dels fets que relata) a les seves obres sense tenir la sensació que decantant-se pels dos aspectes al mateix temps pot arribar a perdre l’objectiu final: connectar amb l’espectador.

 

Lau Delgado, gener 2012

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

41577013