Top
RU fabrica de les arts

El panorama audiovisual català: de la centralitat a la lateralitat

Els processos de finançament, exhibició, distribució i explotació d’una obra audiovisual s’han regit fins ara per unes lògiques delimitades, ja que es produïen programes de televisió, documentals, films o vídeos corporatius pensats perquè es consumissin com a peces úniques, sense interferències.

 

Els canvis tecnològics i la crisi han afectat el model de negoci tradicional mentre s’han anat imposant nous models de distribució de continguts. La situació ara mateix no és tant que se substitueix un model obsolet per un altre de modern amb garanties, sinó una convivència llarga i tortuosa.

 

Aquestes transformacions impliquen adoptar uns models de negoci que, d’una banda, mostren una certa tendència a excloure els mercats d’exhibició i explotació de dimensions reduïdes, i, de l’altra, el que demanen a l’audiovisual és que faci de complement d’altres maneres de transmetre el contingut.

 

Pel que fa als formats finalistes (les obres de ficció i documentals) ara han d’accedir a unes plataformes de distribució que es regeixen per la densitat d’audiència, que justament no és el nostre punt fort, ja que el nostre imaginari ha estat condicionat pels interessos i necessitats de les antenes públiques catalanes (amb la complicitat de les institucions del país).

 

D’altra banda, els generadors de continguts de caràcter comercial i publicitari (vídeos corporatius o industrials) s’han trobat en una situació de crisi que ha fet emergir noves formes de comunicació. En aquest àmbit, l’audiovisual s’ha convertit en un complement de l’oferta: el que vol el finançador són estructures que permetin dur a terme estratègies de màrqueting o comerç electrònic (aplicacions o plantilles web) on els continguts audiovisuals siguin complementaris, com de fet ja passa en el sector dels videojocs –la gran aposta actual dels organismes públics per a les indústries creatives del país.

 

Viure en la lateralitat no ha de ser obligatòriament un problema si se sap com fer-ho. El sector hi està prou capacitat, amb una extensa xarxa de professionals que s’han acostumat a treballar de manera flexible i polivalent.

 

Per explotar al màxim aquesta lateralitat, però, és necessari que els organismes públics redirigeixin les polítiques d’estímul al sector, com ara abandonar l’omnipresència de subvencions directes a les antenes nacionals en pro de projectes multiplaforma i amb distribució global, elaborar una estratègia conjunta de tots els centres audiovisuals del país al servei dels productors, crear una macroxarxa de distribució i cofinançament dels continguts d’interès públic (que conjugui antenes locals i nacionals, plataformes d’internet i de dispositius mòbils, centres d’exhibició, culturals i cívics, i centres d’ensenyament) o apostar per intensificar la formació dels professionals del sector en la gestió de continguts TIC.

 

En definitiva, es tracta de fer una aposta clara per un model que entengui que sense la diversificació, la internacionalització i la cooperació no és possible la supervivència ni la sostenibilitat de l’audiovisual català.

 

 

L’article no inclou els sectors de la videocreació ni del periodisme (en l’àmbit audiovisual), que cal tractar de manera singularitzada. 

 

Lau Delgado Vilanova

 19 de setembre de 2013

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

41577013